Hivern

5 Posts Back Home

La festa de l’os

Família, avui anem de festa. Poseu-vos roba vella, d’aquella que no us estimeu gens perquè, probablement no la podreu tornar a fer servir més. Per cert, us fan por les bèsties? Doncs, ho teniu una mica pelut, perquè justament aquesta festa consisteix a anar a caçar ossos a Prats de Molló!

Va! No us espanto més, que no n’hi ha per a tant. Segur que tornareu a casa sense ni una rascada. Com a molt tornareu ben bruts de sutge.

Anem a buscar oli a l’Urgell

No fallen mai. Pel novembre sempre rebo una carta dels amics de Cal Jan, un molí d’oli gairebé centenari de Guimerà. M’avisen que ja fa uns dies que recullen arbequines, que la temporada està sent més o menys reeixida i em recorden que, a partir de la Puríssima, el molí obre portes. Ah! I no s’obliden mai d’afegir-hi un petit regal: una participació d’un número de loteria de Nadal.

Penjo la carta a la nevera per fer memòria que, durant el desembre, toca anar a l’Urgell. A casa, s’ha convertit en una tradició que sovint hem compartit amb família i amics.

I, a més, el rebost ja ho reclama, la veritat!

L’Escudella de Castellterçol

Aquest post fa olor de fumat i vianda. No en sentiu la flaire? És l’aroma de l’escudella de Carnaval.  Es cuina cada dimarts de Carnestoltes a diversos pobles de Catalunya.

Té noms diferents: escudella, ranxo, sopa… Les receptes són immemorials, totes úniques i ben particulars. En voleu tastar una? Fa anys que no em perdo l’Escudella de Castellterçol. Mmmm…només de pensar-hi ja m’entra salivera!

Els escudellaires s’hi posen ben d’hora. A les set del matí ja fan brasa, un bon foc que ha de durar fins al migdia. Cap a les nou col·loquen les calderes i les omplen d’aigua. I comencen a caure els primers ingredients: sal, oli i llard. En unes calderes a part hi van coent la carn: vedella, carn magra, costella, botifarra crua i negra, pollastre. Tots els ingredients són de Castellterçol, aquests dies els carnissers tenen feina!

Senders de neu a la Mata de València

Com pot ser que la neu encisi tant als nens? A la majoria, si més no?

Ja fa unes quantes temporades que uns bons amics ens conviden a passar el cap d’any al nord del Pallars. Si trobem neu a les valls no ens calen gaire més distraccions. Enfundem la canalla en uns pantalons impermeables, mitjons gruixuts i unes bones botes. I els guarnim amb gorros i uns guants que no tringuen gens a mullar-se. I a campar per qualsevol camí o sender!
Aquest any ens ha fet gràcia anar fins el Gerdar de Sorpe, perquè un dels nanos l’havia visitat a la tardor, de colònies. Doncs cap a l’avetosa!

El Pessebre dels Oficis Perduts

Arribem a Sant Guim de la Plana a primera hora de la tarda, perquè volem veure el poble amb claror de dia. Tenim el temps just per fer un tomb pel casc antic, on es fa el pessebre. I ja quedem encantats amb els carrers estrets, les arcades, els racons amagats. Tot de pedra vella i fusta esquerdada: l’escenari promet.

Però comença a ploure. A bots i barrals. I això ens fa témer que la nostra sortida a la Segarra quedarà frustrada. A Sant Guim, però, s’estimen molt el seu pessebre i poques vegades n’han anul•lat una sessió. Al poble hi viuen unes noranta persones, que solen ‘reclutar’ familiars, amistats i gent dels municipis veïns per poder fer les actuacions. L’Associació Cultural La Marinada, que va començar el pessebre als anys vuitanta, acaba reunint més de tres-centes cinquanta persones, entre actors i membres de l’organització. L’esforç per vestir tothom, recrear els espais, buscar eines antigues, decorar totes les estances i atendre els visitants és enorme.

Ens diuen que el pessebre es farà! Prenem el paraigua i fem cua sota la pluja. Ens ofereixen una tassa de caldo calent, així que l’espera no es fa tan pesada. Finalment, obren la porta del castell medieval de Sant Guim.

I entrem en un món… màgic.

Navigate