Sou una família intrèpida?
En la primera part d’aquest post havíem quedat que els intrèpids són curiosos de mena, no els importa suar la pell per descobrir racons nous, tant els fa posar els peus dins del riu, i no tenen por de les històries d’éssers misteriosos, com les bruixes o els fantasmes. Aquests som nosaltres! I per això ens hem apuntat al programa Família Intrèpida, que ofereixen els albergs Costa Brava-Pirineu de Girona. Ens hem passat un llarg cap de setmana coneixent Sant Joan de les Abadesses, allotjats a l’alberg rural Ruta del Ferro.
Si voleu saber com comença la història, podeu clicar aquí: Familia Intrèpida a Sant Joan de les Abadesses, primera part .
Però, si ja sabeu de què va la cosa…, seguim!
LA VIA VERDA DEL FERRO I EL CARBÓ-Pujant cap a Ogassa
Una família intrèpida no té por de travessar túnels del temps
La via verda que uneix Ripoll amb Ogassa té uns catorze quilòmetres de distància. És un recorregut asfaltat i molt fàcil, amb un pendent mínim, tan sols de l’1%. Fins que s’arriba a Toralles, un parell de quilòmetres més enllà de Sant Joan de les Abadesses. Aquí, tot es complica, perquè s’ha de pujar fins a Ogassa. Ens han advertit que hi ha dues rampes fortes. Això fa que els intrèpids més petits girin cua i tornin cap a l’alberg a berenar. Només una petita expedició s’atreveix a pedalar fort.
A Toralles l’asfalt s’acaba i la pujada comença. I ja pots anar posant plats petits…
Caram amb la rampa! No em fa vergonya dir que acabo peus a terra i empenyent la bici, bufant i fent-me una sola pregunta: “com caram pujava el carrilet per aquí?” Doncs, ben simple. NO hi pujava. Aquest desnivell es salvava amb un sistema de vagonetes aèries. Gràcies al pendent, els contenidors plens de carbó baixaven des d’Ogassa fins a la plataforma de l’aeri. Allà s’enganxaven a uns cables i volaven fins a Toralles, on hi havia el carregador del tren. Després, les vagonetes tornaven a pujar la muntanya amb l’aeri i, amb un sistema de pla inclinat, tornaven a les mines.
Les mines van tancar el 1967 i, des de llavors, la vegetació ha anat tapant aquest passat industrial. Però, pel camí, encara hi trobem testimonis de la història del carbó: les restes de l’aeri, les parets d’alguns magatzems, xemeneies, un pla inclinat, les runes d’antics forns, els túnels per on passaven les vagonetes…
Travessem el túnel i arribem a Ogassa, situat al mig de l’espectacular i verdíssima Serra Cavallera. Era un lloc de veïnats petits fins que es va descobrir que l’interior de la muntanya era ben negre. Hi havia hulla, un carbó de gran poder calorífic i molta qualitat. Això va portar feina a la comarca. El raconet pagès es va convertir en un poble miner. S’hi van construir cases per als treballadors. I els serveis que feien falta: l’economat, la farmàcia, l’escola de nens i la de nenes, els rentadors, la fonda i l’església, dedicada a Santa Bàrbara, patrona dels miners.
El nostre recorregut acaba just al davant de la Mina Dolça, un nom curiós per a un lloc on la vida i la feina eren tan dures.
La Mina Dolça va ser una de les més productives d’Ogassa. També va ser l’última de tancar, l’any 1967. La galeria principal del jaciment té 260 metres de llargada. /© Gg
SORTIDA DE NIT PER BUSCAR MUSSOLS I BRUIXES
Una família intrèpida sempre porta una llanterna a la motxilla
Una llanterna potent i piles noves. Perquè la idea és perdre de vista l’alberg i el poble de Sant Joan. I, quan portem cinc minuts caminant, la fosca és total. En Xavi, del Centre d’Educació Ambiental Alt Ter , ens ha proposat als intrèpids fer una ruta nocturna per anar a trobar animals del bosc. Es tracta d’un joc. Tenim un mapa i una pista per trobar un lloc. Quan hi arribem, hem de buscar un animal. No pas una bèstia de veritat, esclar, sinó un dibuix. També hi trobarem un nou mapa i indicacions per anar al següent indret. Així, en aquesta excursió nocturna ens topem amb un eriçó, un gripau, un toixó…
Dins la foscor, els sentits s’aguditzen, ja ho diuen. I els nens més intrèpids són capaços de trobar altres coses: un cuc, una papallona morta, petjades, pèls, femtes…
També parem l’orella. I se’ns eriça la pell. Qui brama d’aquesta manera? “No cal patir”, ens diu en Xavi, “és una vaca que deu cridar el seu vedell”. Respirem tranquils, doncs…
Però la tranquil·litat ens dura només una estona. Fins que arribem al caminet que porta al gorg de Malatosca. Aquí, en Xavi ens demana que baixem la veu, per no cridar l’atenció. “L’atenció de qui?” Preguntem amb certa alarma. Doncs de les dones d’aigua o de les bruixes. Ja fa molt temps que a Sant Joan de les Abadesses saben que el gorg és un refugi d’éssers màgics i també un lloc de trobada de fetilleres. I ens explica la llegenda…
“Diuen que un nit fosca algú va trucar a la porta de la llevadora de Sant Joan de les Abadesses. Era una bruixa, que li demanava ajuda perquè una companya havia de tenir una criatura. Morta de por, la llevadora va seguir la dona fins al gorg de Malatosca, on hi havia un nombrós grup de bruixes al voltant del foc. Després del part, li van pagar els serveis amb un saquet lligat amb un cordill. No l’havia d’obrir fins la sortida del sol. La curiositat, però, va fer que la llevadora deslligués el sac a mitja nit. Era ple de llenties! Es va enfadar tant que les va llençar al riu Ter. L’endemà, la llevadora va adonar-se que una llentia havia quedat enganxada dins del sac. En agafar-la va veure que la llegum s’havia transformat en un gra d’or! I va entendre que cal fiar-se de la paraula dels altres. També de la paraula d’una fetillera.”
No baixarem de nit al gorg de Malatosca. No perquè ens faci temor trobar-nos una bruixa. Ja ens ha quedat clar que són ben nobles. El problema és que molts dels nostres petits intrèpids se’ns han dormit als braços. Se’ns han fet les onze de la nit! I en ocasions, la son pot més que la valentia. Demà serà un altre dia i tindrem temps d’anar a conèixer aquest racó màgic.
EL CASTELL DE MATAPLANA I ELS SEUS FAMOSOS HABITANTS
Una família intrèpida no té por dels fantasmes
Encara que tinguin tan mal caràcter com expliquen que gasta el llegendari comte Arnau. Diuen que no va ser gaire bona persona. Era un noble ric que no complia les promeses, no pagava allò acordat i s’entenia amb una abadessa. Per tot plegat, en morir, va ser condemnat a vagar durant tota l’eternitat com una ànima en pena. Expliquen que surt cada nit pel Ripollès, cavalcant una bèstia negra anomenada Reguitnaça, un cavall enorme que treu foc pels ulls i la boca.
Per conèixer la tenebrosa història d’aquest personatge ens desplacem fins a Gombrèn, a una mitja hora de Sant Joan de les Abadesses. Aquí hi ha el Museu del Comte Arnau. En realitat s’hi guarden els objectes que s’han trobat a les excavacions fetes al castell de Mataplana. I és que la història diu que el personatge del comte Arnau va existir de veritat. Formava part de la família dels Mataplana, una nissaga que va ser molt important i influent en la Catalunya medieval.
El casal dels Mataplana estava situat al nord del poble, a la Vall de l’Espluga. El 1428, un terratrèmol el va aterrar i va quedar abandonat i colgat per la vegetació. Totalment oblidat. Fins que, el 1986, el propietari de la finca en va localitzar les runes i s’hi van fer diverses campanyes arqueològiques. Al museu, hi podem veure objectes trobats pels investigadors: monedes, claus, peces de ceràmica, escuts de pedra, petits jocs fets amb ossos…
Com que ja hem dit que als intrèpids no ens fan por els fantasmes, fem una excursió fins al gorg del Banyuts, seguint la llegenda del comte Arnau. El lloc és preciós: l’aigua absolutament cristal·lina, la vegetació salvatge… un toll màgic i romàntic. Però, quan en Xavier ens comença a parlar del comte, ja no ens fa tanta gràcia.
Resulta que el gorg dels Banyuts és una de les portes de l’infern, el nom ja ho fa suposar. Cada nit, el comte Arnau, surt d’aquí amb el seu cavall enfurismat. Dóna voltes i més voltes per tot els seus antics dominis, enfollit, molt enfadat, acompanyat per un munt de gossos que no paren de bordar. El comte cavalca tan ràpid que fins i tot aixeca el vent. I per allà on passa cauen llamps, creant una claror sinistra.
Però hem quedat que això passava a la nit, oi? Són les dotze del migdia i els més petits estan ben distrets tirant pedres al riu, tan tranquils!
L’última etapa d’aquest viatge pel món del sinistre comte Arnau ens porta al casal on suposadament va viure: el castell dels Mataplana. Al segle XI era una simple torre de guaita i defensa, però a poc a poc va anar creixent. La família va fer bons casaments i els seus dominis es van fer més grans. La torre es va convertir en castell. I el castell, en palau, la residència dels Mataplana, famosa per acollir reunions de trobadors i joglars. Quan el món es va tranquil·litzar, la fortalesa va acabar funcionant com a masia. Fins que es va abandonar, després del terratrèmol del 1428. Ara se’n visita tota la planta i els murs que van quedar en peu. I, com que en sabem la història, tots traspassem la porta d’entrada sentint-nos dames i cavallers intrèpids.
MÉS AMICS A LA MOTXILLA
Una família intrèpida creix i creix amb noves amistats
I en aquesta sortida n’hem fet moltes! En Màrius i la Tanit; en Guim i l’Ona; la Lluna i en Saüc; en Roger i l’Adrià; la Zoé, la Nora i la Xènia; i els pares de tots! Nens i nenes curiosos de mena, juganers, alegres, exploradors, molt vius, disposats a compartir experiències i rialles. I és que això de sortir a descobrir món, ens fa molt i molt rics.
Ens ho hem passat superbé amb vosaltres!
Aquesta experiència intrèpida també us l’explicaran en els seus blogs: Petits Retrats, Tot en Familia, Familias en Ruta, Mammaproof Barcelona, Small and Nice, Els Petits Viatgers.
Més fotos de l’experiència: Àlbum de fotos de la Familia Intrèpida-Segona Part
ES FA SABER QUE:
EL PROGRAMA FAMÍLIA INTRÈPIDA. Es tracta d’una experiència de cap de setmana que inclou l’allotjament a l’alberg en una habitació familiar, els àpats i activitats diverses amb monitors especialitzats. Totes les propostes estan lligades al territori i estan relacionades amb la natura, la història, els costums o les llegendes de la zona.
ELS ORGANITZADORS. Són els Albergs Costa Brava-Pirineu de Girona. Es tracta de quatre establiments molt actius. Cadascú ha dissenyat un programa basat en el seu propi entorn i l’ofereixen en diferents caps de setmana.
*L’alberg Ruta del Ferro de Sant Joan de les Abadesses, organitza “La vida a les muntanyes”.
*L’alberg Costa Brava de Llança, organitza “Pirates a la vista!”.
*L’alberg Vall d’en Bas de Sant Esteve d’en Bas, organitza “Les bruixes del Mallol”.
*L’Alberg de Banyoles, organitza “Els secrets de l’Estany”.
DATES I PREUS. El programa es realitza amb un grup mínim d’unes 16 persones. Podeu ser un grup d’amics o famílies diverses que coincidiu aquell cap de setmana. Cada alberg té la seva pròpia agenda, però entre el maig i el juny trobareu activitats cada cap de setmana. El preu és de 53€ nens de 4 a 13 anys, i 89€ a partir de 14 anys i adults. De 0 a 3 anys és gratuït.
SANT JOAN DE LES ABADESSES. Carretera C-17 fins a Ripoll. I després per la N-260, en direcció Camprodon. No us perdeu la vila vella amb les seves cases de colors, el Palau de l’Abadia, el pont vell o el Parc de la Muralla. Sant Joan és ple de places amb terrasses, fonts i camins per fer a peu.
GOMBRÈN. Carretera C-17 fins a Campdevànol. Després per la Gi-401 fins a Gombrèn. Atenció als revolts en aquest últim tram! No us perdeu la vila vella i una visita al santuari de Montgrony.
LA VIA VERDA DEL FERRO I EL CARBÓ. Uneix Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Ogassa. Té uns catorze quilòmetres de recorregut. Està pavimentada, excepte el tram Toralles-Ogassa, el més costerut de tots. Trobareu la descripció detallada de la ruta a la web de les Vies Verdes de Girona.
MUSEU DEL COMTE ARNAU. Exposa les troballes que s’han fet al castell de Mataplana durant diverses campanyes d’excavacions arqueològiques. Hi ha maquetes i dibuixos que permeten conèixer l’evolució de la fortalesa i el seu entorn. Se sol fer una visita combinada que inclou el museu, el gorg dels Banyuts i el castell de Mataplana. Consulteu dates a l’agenda del Centre d’Educació Ambiental Alt Ter.
