Anem a buscar oli a l’Urgell

No fallen mai. Pel novembre sempre rebo una carta dels amics de  Cal Jan, un molí d’oli gairebé centenari de Guimerà. M’avisen que ja fa uns dies que recullen arbequines, que la temporada està sent més o menys reeixida i em recorden que, a partir de la Puríssima, el molí obre portes. Ah! I no s’obliden mai d’afegir-hi un petit regal: una participació d’un número de loteria de Nadal.

Penjo la carta a la nevera per fer memòria que, durant el desembre, toca anar a l’Urgell. A casa, s’ha convertit en una tradició que sovint hem compartit amb família i amics.

I, a més, el rebost ja ho reclama, la veritat!

El molí de Cal Jan està situat a peu de carretera, a la part baixa del poble, un lloc pràctic perquè hi arribin els tractors carregats d’olives. Des de l’any 1928 el fa anar la mateixa família, els Armengol. Porten tres generacions greixant la maquinària, procurant que les moles girin i la premsa vagi ben fina. I és que, en tots aquests anys, el sistema de producció no ha canviat gaire gens.

El trull comença a rebre olives dels pagesos de la zona a mitjans de novembre. I de seguida aixafa i prepara les primeres partides d’oli nou. A principis de desembre s’obre el portal per als compradors. Tota la producció es ven a Guimerà, sovint a clients fidels que repeteixen un any rere l’altre. I no triguen gaire a buidar el magatzem. Al febrer ja han venut tot l’oli. I el molí tanca fins l’any que ve.

Quan arribem a Cal Jan, seguim una mena de ritual que s’ha imposat, de manera natural, durant aquests anys. Primer diem bon dia a tothom. Com que a casa hi ha un Jan que visita el molí des que va néixer, sempre li passen revista, per comprovar quants centímetres ha crescut en el darrer any.

Després tots, nanos i adults, ens aboquem a la taula de les torrades. Cal tastar el producte!

Una mica de pa, un bon raig d’oli i un tall de bull blanc o negre. Aquí, l’esmorzar té un altre gust, us ho asseguro.

Següent pas, visitar el molí. En Francesc, amb una paciència infinita, ens repeteix la història que ja coneixem, però que sempre ens encanta tornar a escoltar. Com feu  l’oli? Doncs els pagesos descarreguen les olives a l’entrada de l’edifici. Després, es separen les fulles dels fruits i es netegen.

Les olives es carreguen a una cinta i van caient, a poc a poc, dins el molí. Els trulls, les enormes moles còniques de pedra, hi van passant per sobre i les van fent miques. Les aixafen fins a convertir-les en una pasta espessa, viscosa, brillant.

La pasta va caient a una mena d’enorme colador. L’anomenen extractor parcial. El mateix pes de l’oli fa que en comencin a caure les primeres gotes. És un líquid tèrbol, d’una aroma potent.

Després la pasta es posa dins d’esportins, una mena de cabassos plans, expressos per fer oli. Es tracta de dos grans discos fets d’espart que s’uneixen entre si. El de la part de dalt té una obertura rodona, per poder posar la pasta d’oliva a dins. Un operari omple els esportins, en fa una pila i els posa a la premsa.

La pressió fa que l’oli vagi sortint. Aquest és un dels moments que jo trobo màgic. De cop i volta, tot són regalims, oli vessant, i res més. No hi ha cap trampa en aquest producte. És així de natural. D’autèntic. I de bo.

L’oli passa per uns decantadors on, per densitat, es separa de l’aigua. Un cop depurat, ja està llest per envasar. I la màquina, potser un dels pocs enginys moderns del molí, no para d’omplir ampolles i més ampolles.

Seguim amb el ritual. Calculem quan oli necessitem per passar la temporada i pugem al primer pis, on hi ha el despatx del trull. Fem la comanda, agafem el calendari –un altre regal per als clients- i la fem petar una mica sobre com ha anat la collita. La producció ha estat bona o minsa. Les arbequines estan al punt o porten més aigua del volgut. Quina fressa que feia l’última rubinada del Corb, que s’ha endut uns quants camps d’oliveres riu avall!

En fi. Ens agrada anar a Cal Jan. Perquè tot plegat va més enllà de la pura transacció comercial. En aquesta visita sempre fem memòria de com es fa un producte tan bàsic com l’oli. Entrem dins la mateixa història veient com funciona un trull tradicional, gairebé centenari. I, sobretot, trobem el caliu de les persones del terral.

Què voleu que us digui. A mi, un oli d’aquest tipus em resulta encara més saborós. Diguem que m’enriqueix les torrades, les amanides i la carn a la brasa.

Ep! Que m’oblidava de l’última part del ritual! No podem marxar de Guimerà sense pujar a la torre de guaita del capdamunt del poble, des d’on hi ha una esplèndida vista de la vall del riu Corb. La torre era una de les peces més importants del castell de Guimerà, una fortificació de frontera construïda al segle XI. Vigilava qui passava pel riu i pels camins que travessen la vall.

Sota la protecció del castell, hi va anar creixent el poble. Els primer carrer, de fet, era un antic camí de ronda. Cap al segle XIV es va aixecar l’actual església, les muralles, els portals…

I des de llavors que no ha canviat gaire. De fet, Guimerà encara conserva la seva estructura medieval: cases apilades unes sobre les altres, porxos i arcades, carrers estrets i costeruts, i desenes d’escales per salvar el desnivell.

No us enganyaré, sempre arribo al capdamunt de la torre de guaita bufant. Però val la pena. Un mar de teulades terroses s’estén als peus. Oliveres, ametllers i els bancals de cereal que comencen a verdejar. El riu Corb recorrent, tranquil, tota la vall. I un ventet fred que talla la pell i omple els pulmons de benestar.

HEU DE SABER QUE:

-PER ARRIBAR:  C-14 entre Tàrrega i Montblanc. Agafar al carretera T-241. El molí està situat a l’entrada del poble, a peu de carretera.
-PORTES OBERTES: A Cal Jan obren entre La Puríssima i el mes de febrer. De dilluns a dissabtes, matí i tarda. Diumenges al matí. 973.30.30.39  caljan@guimera.info
-ANEU EQUIPATS: El molí d’oli queda a peu pla, però, si voleu visitar Guimerà amb nens petits, prepareu motxilles! Val molt la pena pujar fins a la torre, però hi ha moltes escales.
-UNA FESTA: A Guimerà, s’hi fa cada agost un mercat medieval. No s’ha de disfressar gaire, el poble. L’escenografia és perfecta! Sovint s’obren cases particulars que no es poden veure durant l’any.
-UN “SOUVENIR”:  A part de l’oli? Coca de recapte! Ben guarnida amb escalivada, arengades o botifarra. I cuita en forn de llenya. En trobareu al forn d’en Francesc Prats. Són la quarta generació de la casa, així que se saben la recepta de memòria.
-MENJAR: Al mateix poble hi ha l’Hostal Sant Jordi, amb menús del terral. A uns vint minuts de cotxe i revolts hi ha Santa Coloma de Queralt. Val la pena la paciència, el poble és molt bonic i just al centre hi ha l’Hostal Colomí. Reserveu taula perquè la seva fama arriba molt lluny!
-VISITAR: Sou al vall del riu Corb. Per completar la visita us podeu arribar al poble veí, Vallfogona de Riucorb. Exacte! És el poble del rector poeta! I pels carrers hi ha moltes de les seves historietes. A Santa Coloma de Queralt hi trobareu una plaça porxada preciosa, el call jueu i la Font de les Canelles. A Tàrrega ens han impressionat les pintures de l’església. I, si hi anem pel pont de la Puríssima, sempre fem un tomb per la fira d’artistes i activitats tradicionals.

*Article fet en memòria d’en Francesc Armengol, en Cisco de Cal Jan, mort en accident de caça la tardor del 2015.